“M’he estat escrivint la vida al cervell i veient-la com una cinta contínua”

Equipo
By Equipo
14 Min Read

Fa un any i mig, Julià de Jòdar (Badalona, 1942) va reunir a L’atzar i les ombres (Comanegra) la trilogia de novel·les en què el lector havia vist créixer Gabriel Caballero, i que ara continua a La casa tapiada (Comanegra), on fa un recorregut entre el 1962 i el 1977 amb excursos que arriben fins passat el confinament pandèmic. La història ens arriba a través d’un narrador que se suposa que és el seu fill no conegut, que fa la biografia de Caballero a partir de materials que ha aplegat el senyor Lotari, que li havia resseguit la trajectòria literària i, sense saber qui escriu què, ens fa arribar un munt de testimonis que retraten l’època i el protagonista d’una manera calidoscòpica, alhora que ens anuncia un futur lliurament que podria tancar el cicle.

Va concebre el llibre abans de revisar la trilogia en un volum?

Sempre havia volgut acabar la història de Gabriel Caballero fins que es mor, però el projecte inicial de fer més trilogies era una bogeria pròpia d’un novell i no podia ser, massa elements podien confondre el lector.

I en prepara una continuació…

Sí, La resurrecció de la carn, però a La casa tapiada també diu que es dirà Les nits en blanc. Quina sortirà? Depèn de si Julià de Jòdar li continua prestant el nom a Caballero, però si s’ha mort, per què li hem de continuar prestant el nom?

I la realitat?

“Compte amb la memòria, amb la oficial, amb la històrica i amb la individual”

Bascula entre la pretensió d’explicar una època i l’assumpció de la ficció. Nedar i guardar la roba.

Això sembla una biografia, no hi ha veu narradora. Hi ha un senyor que aplega materials recollint veus i se’ns mor quan havia de començar a editar-ho, i llavors apareix un altre senyor que diu que és el fill del biografiat, que tampoc sabem si és veritat, pot ser-ho o no. Aquest últim aplega els materials, els edita, posa notes i documents a cada pàgina, però al final ell és qui té l’última paraula. Estem segurs que els documents i materials que usa són els que diu? Els que siguin històrics podran anar-se a buscar als arxius, però els que no, potser són proves d’ell mateix com a escriptor. És un palimpsest de coses que entren i surten i s’esborren i es reescriuen: compte amb la memòria, amb la oficial, amb la històrica i amb la individual. Estem jugant amb tots els elements que conformen el que serà després el relat, ortodox o no, d’una època.

És un alter ego?

“Qui és Julià de Jodar? Potser és el pseudònim de Gabriel Caballero per escriure novel·les”

Sempre hi haurà el joc sobre en quin punt Gabriel Caballero és Julià de Jòdar.

Qui és Julià de Jodar? Potser és el pseudònim de Gabriel Caballero per escriure novel·les.

Retrata l’època i Caballero a partir de moltes veus. Busca confondre el lector, que li costi identificar qui parla?

Sí, i bona part dels testimonis es presenten amb pseudònims, perquè tenen famílies respectables i no volen que sàpiguen coses del seu passat més aviat una mica galdós o compromès. Hi ha moments que són en si mateixos nuclears, perquè en certa mesura havia de ser una altra trilogia i està condensat en una sola novel·la. El personatge és calidoscòpic perquè l’època també ho és. Coexisteixen unes classes mitjanes ascendents a través de la indústria amb intel·lectuals que García Valdecasas ha fet fora de la universitat, i coincideixen amb gent que fa teatre matant-se com a bojos, criatures gairebé adolescents que fan sis hores d’assajos per representar Espriu.

S’ho va passar bé fabricant els textos de Caballero que posa com a materials del seu arxiu?

M’ha divertit molt fer aquests incisos i intermedis literaris, m’ha permès de desenvolupar estils molt diferents entre ells. Hi ha un relat, El somni de la gauche divine, per exemple, que és absolutament surrealista, insensat, però que reflecteix molt bé la naturalesa d’aquell món.

Horizontal

Julià de Jòdar, a la terrassa del CCCB

Ana Jiménez

Hi ha documentació d’època, en part com va fer Eduard Márquez a 1969 (L’Altra Editorial), però aquí alguns són reals i d’altres creats expressament, sempre en un marc de ficció.

És que jo hi era. Per exemple, quan parla de l’assalt al rectorat del 1969, no està fet amb documents, sinó en viu i en directe, bé, hi era Gabriel Caballero. És vivència immediata i directa. El llibre està construït molt sobre realitats viscudes, que jo presto a Caballero gratis et amore.

Es diu que un tal Julià de Jòdar era l’escriptor “bo de debò”!

Perquè era un escriptor secret. Caballero s’aprofita de l’amistat amb Julià de Jòdar i li agafa el nom prestat dient “com que tu ets un escriptor secret i no publicaràs, deixa’m el teu nom literari”. És un préstec que li faig, i ell m’ho torna en forma de peus de pàgina i així.

Personatge i autor passen per la fàbrica, després ve el teatre i arriba a la política clandestina, amb tot alhora molt obert i tancat.

Érem els que ens coneixíem, aquesta endogàmia és real, sobreviure en la clandestinitat ho demanava. La cosa passava per uns quants capos, uns quants noms i unes quantes organitzacions, i l’autèntica prova de foc de qualsevol grup que volgués prosperar era arribar a allò que se’n deien les masses.

És la seva novel·la més política?

No era la pretensió, ja que el pretext és la bibliografia del personatge. Una de les característiques del paio aquest és que ho tasta tot, agafa el que li interessa i després ho converteix en el que vulgui, però no és cap líder.

És entre carismàtic i un pocapena.

Té els dubtes sistemàtics del seu propi valor, de com exerciria el poder si el tingués, no es refia d’ell mateix, d’unes pulsions més aviat tirant a autoritàries.

Avança com un relat cronològic i alhora va amunt i avall en el temps.

Hi ha un moment que la història s’accelera, bàsicament quan algú li pregunta què pensa del Maig del 68. El personatge aquest és tan dubtós que la veu següent assegura que és un impostor, com dient que tothom es reconstrueix la història de la seva manera. En certa mesura, també és una investigació entre la recerca de la veritat històrica o de la memòria històrica i els avatars concrets de gent concreta que cadascú ha viscut a la seva manera i té una memòria i té una consciència, i té una visió. De la visió d’aquest món, l’historiador potser no sabria per on començar, el lector corrent que no ho hagi viscut dirà, “mare meva, quina època! No m’estranya que estiguem com estem”. La dialèctica entre memòria i veritat, entre interpretació del món i realitats viscudes, amb el personatge aquest que va i ve i ens va conduint a través de les veus per meandres de la història, dona dinàmica i tira del llibre. També entre el conformisme d’una època, perquè està en ple franquisme en molts moments, i el pas al postfranquisme, però la resta és una societat enormement constrenyida i controlada, mentre que sembla que els personatges hagin viscut amb unes llibertats aparents, internes, que no corresponien tampoc a la realitat de l’època segons la realitat oficial.

Lee también

Escriu que Caballero, “per fer-se escriptor, perquè no en tenia el do, s’ho va haver de treballar tota la vida”. Així se sent també Julià de Jòdar? Com el personatge, va ser de “maduració lenta”.

Julià de Jòdar té la sensació que tota la vida se l’ha estat escrivint ell sol al cervell i que després l’ha estat veient com una cinta contínua. Com si en comptes de viure la vida hagués estat contínuament ficant-la en una narrativa, que te la guardes al cervell i després va sortint. Ja veurem què n’ha quedat, i no sé quines restes hi haurà a la pròxima.

Explica com anaven a fer classes sobre Mao o sobre el comunisme a la gent.

Era una necessitat objectiva. Hi havia una gent molt jove, molt lluitadora, molt esqueixada pel treball de fàbrica, que era tremend, i el món anticapitalista surt d’aquest tipus de sofriment, de patiment real de gent que s’ha de llevar a dos quarts de sis, que ha d’anar a fer unes jornades abusives físicament, esgotadores. Aquesta gent molt combativa lluitaven a la fàbrica a un nivell d’immediatesa. Però necessitaven formar-se, gent que els preparés. Eren gent enormement receptiva a tot allò que els donés una visió del món, una cultura, una manera d’intentar copsar la realitat més enllà de la fàbrica. Eren gent que vivia a pobles del Vallès, del Baix Llobregat, llocs on hi havia vida social i vida cultural, i feien el que podien. Aquesta necessitat la van cobrir uns intel·lectuals molt voluntaristes i molt optimistes davant de la realitat històrica. Va ser una feina necessària i no la ironitzaria, no eren uns somiatruites. Ara també ens aniria bé que la gent es formés.

Educació

“Se suposa que escola, institut i universitat formen, però sobretot ho fan les xarxes socials”

Que no ho fa l’escola?

Se suposa que ho fa l’escola, l’institut, la universitat, però sobretot ho fan les xarxes socials, en aquest moment. És una autoformació gairebé endogàmica i autoreferencial, autojustificativa. Llavors encara hi havia un esglaó intermedi entre els que havien tingut la sort d’aprendre coses o perquè la família els podia pagar la universitat o perquè tenien ganes d’aprendre i aquesta mena de voluntat de l’intel·lectual de l’època de saber que havia de lluitar, també. I lluitar també volia dir que et fotessin fora de la universitat, i volia dir anar a fer reunions clandestines per explicar determinades coses. La feina concreta de molta gent intel·lectual d’aquella època per mi és digna d’admiració.

Avui sembla que l’intel·lectual es dedica a fer tuits.

Quan parles de la crisi que vivim ara a escala còsmica i la compares amb el Maig del 68 veus l’enorme distància recorreguda i l’enorme retrocés en tantes coses. Jo de l’època no en faig una caricatura ni una hagiografia. Hi havia aquella recerca de la veritat de cadascú però socialment considerada, no únicament a títol privat.

Els intel·lectuals

“La feina concreta de molta gent intel·lectual d’aquella època és digna d’admiració”

Al final de la vida, Caballero vol tornar a Badalona per fer-hi un museu del treball…

…que és un museu a ell mateix i a la seva exaltació. El problema de Gabriel Caballero és el problema de les personalitats narcisistes, que fan una projecció del que volen que siguin els altres.

Com la novel·la, que és una projecció pel lluïment de l’autor?

Em sembla fantàstic. No tinc cap inconvenient que puguin dir això. Ja van dir que era un desplegament de poders literaris, i ho accepto, encara que sense exhibicionismes, tampoc.

Share This Article
Leave a comment

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *